Microemocions

  No cal obsessionar-se en ser perpètuament feliços; no val la pena. Tenim l'opció de cercar la satisfacció continua, la fruïció inesgotable. Ens podem encabotar en prolongar les sensacions àlgides, les emocions més intenses. Podem entossudir-nos en viure dins d'un estat de plenitud permanent. Però part del nostre temps pot estar dominat per l'ostracisme, per l'apatia intermitent. Per la banalitat i per la trivialitat. Per la rutina i per la indiferència. I això, no ha de resultat dolent, en absolut. Existeix un plaer lligat a la inoperància; a la capacitat de fer coses senzilles, insubstancials. A tombar-se al sofà i mirar el programa més absurd. A divagar per un carrer qualsevol sense cap rumb ni destinació A dinar una truita insípida mentre comentes la prediccio del temps. A observar les fotos del mòbil que ja has vist vint vegades. A fullejar el diari de la setmana anterior. A estirar-se al llit a mitja tarda i contemplar el sostre. Es pot arribar a sent...

  Quan ralentitzar els minuts és la millor de les opcions possibles. Podem mirar o no mirar. Podem aturar-nos i observar o passar de llarg. Podem pausar-nos temporalment o continuar induïts per la rutina. El més recomanable, indubtàblement, és parar i dedicar una estona a contemplar. A establir una connexió visual amb el paisatge que tenim just davant. Interpel·lant els nostres sentits per a que s'obrin a viure l'experiència, a gaudir de l'oportunitat que ens ha regalat la providència. Ens podem fixar en els colors de la vegetació, que ballen de tonalitats verdoses a grisenques u ocres, acompassats pels canvis d'estació. En la presència monumental de les muntanyes, acostumades a presidir el cicle de la vida des del seu tron imperial. En l'atmòsfera pintada pels núvols, el grans vigilants del cel, tan discrets com omnipresents, tan humils com presumptuosos. I estem convidats a transitar per aquest procés amb placidesa, aspirant cada partícula d'aire que tro...

Precisem fer petits parèntesis per reorganitzar els nostres sentits. Cal exercitar l’harmonia. Cal aprendre a relaxar l’esperit, a frenar el ritme dels esdeveniments i a apavaigar l’intel·lecte. Cal dedicar-se amb serenitat a ordenar la casa, a col·locar les coses al seu lloc, a posar cada prenda al seu armari, a reunir cada cadira amb la seva taula.i a cobrir cada finestra amb la seva cortina. Cal donar-se temps per mirar el cel, per comptar els núbols, per seguir el vol coordinat de les aus, per admirar els estels a la nit. Per obseservar l’elegància d’un jardí, la distribució immaculada d’un camp d’oliveres, la rectitud d’una roca mil·lenària, el fluir senzill d’un torrent. Cal fixar-se en el desplaçament meticulós d’un tren, en el vol majestuós d’un avió, en l’equilibri perfecte d’una bicicleta rodant… En la corba inesgotable d’un cercle qualsevol, en la simetria d’un triangle equilàter, en el tancament impecable d’una quadrat. Cal admirar la destresa d'un fuster, la pr...

  Ella sempre és present, prop de nosaltres, flotant al nostre voltant. Ocorre quan menys t'ho esperes. Sol passar de manera imprevisible. Es pot donar a qualsevol lloc i sense restriccions horàries. No cal tindre una habilitat especial ni una sensibilitat majúscula per a percebre-la amb plenitud. Només cal obrir els sentits i predisposar-se a experimentar-la. La tendresa es manifesta de múltiples maneres, en desenes de situacions quotidianes. La sentiràs en contemplar la careta de felicitat d’un nen mentre dorm plàcidament…. o en capturar la mirada bondadosa d’un avi mentre acaricia el llom del seu gosset… o en rebre el suau frec dels dits de la persona estimada. La viuràs en recollir l’abraçada d’un amic a qui fa temps que no veus, o en entendre el gest   d’amor de la teva mare quan et serveix el menjar, o en apreciar la generositat d'un pare qui juga compulsivament amb el seu nadó, o en discernir la complicitat de dues germanes repassant un àlbum de fotos familiar. La...

De les emocions conegudes, tal volta aquesta siga la més enriquidora. És la salsa de la nostra vida; el condiment dels nostres sentits; l’edulcorant dels nostres anhels. És la matèria primera amb la que s’el·laboren els nostres somnis. És aquella emoció que sentim quan s’apropa un esdeveniment desitjat. És el formigueig que experimentem quan hem de sortir de viatge a un lloc especial, un d’aquells indrets que hem estat llargament imaginant. O quan estem a punt d’arrencar unes vacances tan ambicionades com necessitades. Es la perspectiva en forma de desafiament que ens genera un nou projecte professional, o un repte acadèmic del que sabem segur que estimularà el nostre intel·lecte. O la proximitat d’un fet extraordinari per al que ens hem estat preparant durant tant de temps, tal volta una cursa, o una competició artística. És la dolça expectació davant una trobada amb un grup d’amics amb qui fa temps que no coincidim; un retrobament ansiat per la nostra consciència amb éssers que...

Oda al tedi i al sopor com a forma de viure ocasional. Sóc fan de l’avorriment. De no saber què fer amb el temps; i de no tindre ganes de saber-ho. De sentir-me buit d’idees, d’energia i de vitalitat. D’eixa sensació de desgana i apatia absoluta. De trobar-me orfe d’estímuls i d’apetència. D’infravalorar el valor dels minuts, de les hores i dels dies.  Em declaro un seguidor incondicional de la peresa. De no pensar en el que hauria de pensar. De la mandra més propera a la ganduleria. De la deixadesa i la indiferència. De no voler aportar res a l’evolució. De la vagància més extrema. Sóc partidari d’obrir parèntesis enmig de la rutina. D’absentar-me del que m’envolta; d’observar la tele sense veure-la; de sentir la ràdio sense escoltar-la; de fullejar el diari sense llegir-lo; de toquejar el mòbil sense cap intenció; de jugar al parxís sense comptar caselles; d’estar amb algú sense fer-li cas; de mirar al sostre sense pensar-ho: de no fer res. 

L’infància ens brinda una manera de viure entranyable, que més tard trobem a faltar. Érem infants, xiquets de poble, criatures ingènues i divertides, petits somiadors. Érem aventurers de l’oci, participants en mil jocs, atletes de les nostres pròpies olimpiades.   Vivíem sense gairebé preocupacions, fugint de responsabilitats, concentrats en passar-ho bé, sense més; dedicats a cercar el tresor de la felicitat, el que trobàvem cada dia.  Ens era igual que fes calor o fred, que fos estiu o hivern. Ens importava ben poc tot allò que quedés fora de les nostres fronteres, tot allò que no afectés al nostre món d’esplai i d’il·lusió. Teníem sentiments nobles, afectuosos i càlids. Desconeixíem el significat de l’enveja, del rencor, de la cobdícia, de la intolerància o de la maldat. I presumíem de construir un valor infinit: l’amistat. Un baluard sòlid i robust que ens proporcionava seguretat i fermesa front a la resta del món. Que cuidàvem i protegíem amb totes les notres arme...

  El que hauria sigut un diumenge més es va transformar en una jornada irrepetible. Els tres amics havien començat a córrer ben d’hora, cap a les sis del matí. Van sortir de l’aparcament amb restes de son penjats a l’esquena. Els llums dels frontals els ajudarien a distingir el sender durant la darrera empenta de la nit. Pujaven vorejant aquella mola, girant el cap ocasionalment per contemplar el poble que dormia als seus peus: Xert, es deia. Els esperava un entrenament llarg i exigent, i aprofitaven aquella fase inicial per distreure’s amb acudits i rialles. Es trobaven a gust, alegres i animats. Sabien que més endavant la fatiga els aniria canviant el caràcter, lastrant les seves cames com estirant el cos cap al nucli de la terra. Repentinament, però, tot va canviar. Perquè a l’apropar-se a un mas derruït, van ser testimonis d’una meravella incommensurable. La primera claror matutina estava il·luminant el lloc amb una combinació de tonalitats taronja, groc i ocre, alhora que ...

  Qui no s’ha sentit alguna vegada eufòric? Resten només dos kilòmetres per a la meta. Vas en una posició indeterminada, però et dona igual. Corres amb el ritme cardíac accelerat. Estàs respirant impulsivament, agitadament. Notes les venes dilantant-se al màxim. Les cames et demanen parar; ho estant fent des de fa ja una boma estona. I al girar la corba veus l'arc d'arribada, eixe que portes esperant des de fa infinits kilòmetres. Al poc, el creues, i et sents enormement feliç; triomfant. Has estat estudiant molt. Aquell examen era important. Has dedicat moltes hores. Has passat llargues jornades dins d'aquella biblioteca. Has renunciat a bons moments d"oci, a sopars i dinars amb la teva gent, a veure la teva sèrie favorita, a viatjar a aquella ciutat somniada. Has patit els nervis del dia de l’examen, i acabes de rebre el resultat. I l'has aprovat amb nota. Estàs extremadament content, exultant. Portaves tres anys treballant a aquella empresa. Els primers meso...

  Viatjar fins a llocs inenarrables està a l’abast de tothom. És dissabte, són les nou del matí. M’he alçat del llit fa ja una estona, mogut per la rutina setmanal. He degustat unes tostades regades amb suc de taronja i succeïdes per un intens café coronat de llet. Penso en ell, i sé que ell pensa en mi. L’última vegada que vam estar junts era de vesprada, a punt de caure el sol. Haviem estat intercanviant impressions, parlant de les nostres coses. Ell es va mostrar molt més obert i explicatiu, com quasi sempre sol passar. I en això que el veig. Està mig tombat al fons del menjador, a prop de l’aparador. M’aproximo amb cautela, sense fer massa soroll. El miro curiós. Em pregunto que em contarà avui. Deixo passar uns minuts, i finalment l’agafo: és el meu llibre. El que m’està il·lustrant des de fa uns dies. M’estiro al sofà, palpant la seva armadura amb la mà esquerra. El fregar dels dits pel seu llom provoca un suau i tímid so, com el de la brisa estival. Mentre el sentit de...

  Passejar pot convertirse en una activitat profundament reparadora i il·luminadora. Sóc de passejar. Sóc de caminar pausadament per qualsevol lloc. Sóc de fer-ho sense pressa, deixant que els pensaments vagen fluint poc a poc. És un ritual agradable, grat i plàcid. Que comença per la necessitat d’estirar les cames i d’activar la circulació. Que em permet omplir els pulmons d’aire pur, sentint com penetra pel meu interior i com actua renovant la meva essència. Que a hores diurnes m’exposa als raigs del sol, banyant el meu cos amb la seva tebiesa.   Que quan vaig per un entorn natural em xopa d’olors silvestres, d’imatges vegetals i de música animal.   Que a hores vespertines invita a la meva ment a relaxar-se de cara a la nit; a cercar la serenitat i l'equilibri que l’ànima precisa quan s’arrima el final del dia. Que a qualsevol hora del dia m’ajuda a mirar la realitat amb ulls perifèrics, enfocant els problemes quotidians amb una perspectiva moltes voltes revelador...

 La reflexió com a docent d'un curs acadèmic tan complex com extraordinari. Juny 2021. "Professor més empàtic". Mil milions de gràcies als alumnes de 4t d'ESO de l'Institut Pompeu Fabra, Martorell 💚 . Ha sigut un curs complicat, amb les classes dominades per la indesitjada mascareta, que ens impedia escoltar bé als alumnes, i ens ha obligava a gesticular més i a cercar formes d'expressió alternatives per facilitar la nostra entesa. Amb les finestres de les aules obertes en ple hivern, que ens feien portar la jaqueta com a prenda d'interior. Amb grups confinats i desconfinats, que ens forçaven a variar constantment la nostra programació lectiva. Amb classes online on imperava la desconnexió emocional amb ellls i elles, i on calia reinventar la manera d'impartir els temaris. Amb continus canvis normatius interns i externs. Amb atencions personalitzades als alumnes tancats a casa. Amb noies i nois sovint desmotivats i superats per la situac...

 Com una simple rosella pot acaparar tot el protagonisme? La rosella o "amapola" marca l'arribada de la primavera. Originària de l'Extrem Orient, a les nostres terres naix al setembre i va creixent durant l'hivern per florir amb esplendor als mesos d'abril i maig. És comú trobar-la a les vores dels camins i dins de les finques i els camps. El seu ús abarca des de tints per a vins i teles, complement de medicines diverses i també com a ingredient gastronòmic per a pans de verdures, pastes o tartes dolces. Aquesta rosella solitària s'ha avançat a les seves germanes i domina el paisatge amb una presència imperial. Al fons, la muntanyes màgiques del Cor del Maestrat.

 Quan la natura t'ompli sobtadament de goig. Diumenge pel matí. Ixes a córrer, pulsacions en marxa, respiració rítmica, imaginació activa, sensacions joioses... i de sobte, mires a pocs metres i... màgia. La primavera, les pluges i el confinament ens han deixat la natura preciosa, espectacular. Tant que el nostre Maestrat sembla a estones un paisatge idílic de terres nòrdiques.