Microemocions

  Assossec: calma, quietud, tranquil·litat. Queden només seixanta minuts per a l’instant definitiu. La transició s’ha posat en marxa. El seu cos està estirat al sofà. S’ha tombat allà en acabar de sopar, disposat a reduir esglaonadament el ritme del seu cor. Té la mirada adreçada cap al televisor, concentrada en una sèrie policíaca visualment entretinguda. La seva ment, però, fa ja una estona que ha començat a evadir-se. El pes de la jornada està apoderant-se de les seves extremitats. Sent cansament físic i fatiga mental. El cervell, sempre inquiet, li va recordant el quefers del dia següent, com si fos una mascota que es nega a deixar de jugar amb el seu amo. Tot i això, es troba prou bé allà. No hi ha res que l’estiga importunant i aprecia la manca d’interrupcions. Els seus pensaments inicien un procés de divagació aleatori, saltant d’unes reflexions a altres,   d’uns records a altres, d’unes imatges mentals a altres. La serenitat va apropiant-se del seu raciocini, convert...

  Sobre el plaer del diàleg, un dia qualsevol, a un lloc propici. Estan asseguts els dos a la taula, recoberts d'un ambient entretingut i afectuós. Aquell lloc convida a la tertúlia, a l'intercanvi d'impressions. La plaça porticada de Sant Mateu els atorga el torn de la paraula i els mira amb discreció, atenta als seus gestos. Ell remou el café pausadament, treu la cullereta de la tassa, respira amb assosec i es dirigeig cap a ella. La primera intervenció és breu, recatada. Li serveix per introduir el tema que li ve al cap. No és res important, només una reflexió sobre el canvi de temps. Ella, que fins ara el mirava amb curiositat, decideix donar-li una rèplica. Ho fa amb una naturalitat que frega la   desgana, que presagia un final ràpid. Però la conversa va obrint-se de forma gradual cap a esferes més trascendents. Les paraules comencen a brotar de la boca d'ell com un manantial que allibera aigua després d'una ploguda. Mentre l'apatia d'ella va transf...

  Acabes de retornar a casa després d’uns dies fora, i es produeix un lapse sensacional. Tot comença amb un gest mecànic, apagant el motor del vehicle. Hi surtes, descarregues l’equipatge i t’adreces cap a l’entrada. Sota la llinda de la porta, respires gradualment, gires la clau i accedeixes a l’interior. El que ocorre llavors és insòlit i magnífic. Només creuar cap a dins, el temps comença a alentir-se. Perceps un aroma a intimitat, a familiaritat i a nostàlgia. Un grapat de records es condensen i corretegen veloçment per les teves venes, amuntegant-se a les portes de la teva memòria més immediata. Paulatinament, vas recorrent els metres que uneixen les diferents estàncies del domicili, impregnant-te de cada partícula d’aire que trobes. Olores fragàncies evocadores empapades de calidesa, de comfort i de seguretat. És la teva llar, la que et va veure arribar la primera vegada carregat d’esperances, abarrotat de somnis. La que ha contemplat com t’has despertat cada matí per con...

En condicions concretes podem arribar a commoure’ns per estar aquí, i ara. De vegades succeeix. No és res natural ni comú. No resulta gens freqüent que passi. No esdevé previsible ni usual. I precisament per això, quan ocorre, resulta tan encisador.  És un instant que et sorpren, com si algú de sobte et portés un obsequi insospitat. Una situació que t’agafa amb el peu canviat, com si l’atzar hagués decidit donar-te un ensurt de bones maneres; com si els astres aquell dia haguessin pensat expressament en tu. Succeeix quan en plena voràgine vital quelcom toca a la porta del teu subconscient per refrenar el teu ritme i paralitzar temporalment la teva activitat; per projectar un raig de llum sobre el teu raciocini i enlluernar els teus pensaments. I en aquell precís segon t’asalta una revelació que et mostra una realitat fascinant: la teva realitat. Podria ocórrer quan estàs enmig de la plaça central d’Estocolm a un viatge de negocis i prens consciència de que ets tu veritablemen...

  Meditant sobre un moment ordinari i alhora extraordinari. Tinc ganes de conduir. Sento la necessitat de seure al volant i començar a rodar. Hi haurà qui ho considerarà una activitat banal, prescindible i insubstancial. A mi, en canvi, conduir em causa una enorme satisfacció. De bon matí, m’agrada pujar al cotxe i arrencar-lo com qui engega el dia. El so mecànic del motor en fa automàticament entrar en una altra dimensió. De camí cap on siga que vagi, em recreo amb la sensació de despertar-me poc a poc, conduint en silenci sense pensar gairebé en res. A aquesta hora, el moment de glòria arriba quan apareix el sol per l’horitzó, traient el cap a l’alba amb delicada timidesa, com qui no vol fer soroll per no perturbar als convivents. En suma, és com una fòrmula màgica que ens obsequia ben d’hora amb una mirada vital optimista i carregada d’energia positiva. Si la durada ho permet, sempre existeix la possibilitat de distreure’s amb una tertúlia radiofònica d’interés. Per a molts,...

Els moments previs a l’inici em generen una expectació disfressada d’exultació. Hi sóc allà, en aquell moment. Estic de peu, vestit amb aquella indumentària cridanera, amb l’uniforme de tantes aventures. Em trobo envoltat de gent, xocant esporàdicament amb uns i altres. Noto una mica de fred a les articulacions, però sé que d’aquí a una estona es transformarà en energia. Tinc la vista dirigida cap al front, cap a l’arc de color roig i verd, el que algú a inflat i disposat no fa molt i el que en poc temps traspassaré per sota.  Miro el rellotge. Falten cinc minuts per al començament de la cursa. El meu cor es disposa a accelerar paulatinament el ritme dels batecs. Mentre la meva tensió arterial escala posicions en sintonia amb el cor. Veig caps per tot arreu, amb els cossos oscil·lants dibuixant moviments periòdics. És la darrera fase del calfament, on pertoca mantindre actius els múculs per evitar que es refreden durant el temps d’espera. El meu cap tracta de visualitzar el prime...

L’efecte apaivagador de la pluja pot sumir-nos en un ensopiment encisador. La setmana havia començat revoltosa, amb ganes de jugar. Gradualment, va anar agitant-se i guanyant intensitat fins abocar en un divendres bel·licós, exasperant. L’endemà dissabte no va ser molt millor. Havia planejat quedar-se a casa, però la trucada de la seva mare el va obligar a canviar de plans i a acompanyar el seu oncle a aquell funeral que li va furtar tot el dia. Semblava que el cosmos s’havia girat en contra seva. A punt d’anar al llit, però, va mirar per la finestra i va entreveure une gotes que s’aproximaven cap a la ciutat. Podia ser un bon presagi. S’adormí, i al despertar comprovà que els núvols s’havien instal·lat plàcidament allà dalt, tan carregats d’humitat com de paciència. Pareixia que no tenien pressa per derramar el seu nèctar. Així que decidí deixar passar el matí, amb l’esperança que la vesprada fos venturosa. L’espera va tindre la seva recompensa. Poc després del migdia, començà a p...

En ocasions l’aurora es presenta amb un obsequi inesperat. Hi ha dies en què un es desperta amb una llum especial. Una d’aquelles jornades escollides pel destí que s’inaguren quan una claror afectuosa i llustrosa penetra pels vans de la vivenda, donant el bon dia amb inusitada eufòria. Al moment, obris el ulls i perceps una bufada d’aire que t’ompli els pulmons d’optimisme. És  una sensació de suma alegria, de plena delectació. Una ebullició repentina de felicitat que et provoca un benestar com poques vegades has sentit. Inexplicablement, experimentes una intensa pau interior que et resulta tan inversemblant com delitosa. I no vols que aquell instant s’acabi mai. Desitges que duri eternament. I tractes de retenir-lo, d’assaborir-lo, d’espremir-lo i de treure-li tota la substància. Així que et quedes allà estirat, deixant que la teva ànima s’inundi de satisfacció, recreant-te en la teva fortuna. Conscient que has estat premiat amb un regal de la providència, dels que no tenen ...

  L’arribada de la foscor completa un cicle oscil·lant i trepidant.  I de cop i volta ha caigut la nit. Sense avisar, sense demanar permís. S’ha presentat després d’un capvespre colorit, amb el cel carregat de núvols pigmentats de fúcsia i ocre, entre els quals el sol havia tractat d’acomiadar-se dignament. Precedit d’una vesprada temblorosa i humida, on l’aigua s’havia descarregat sobre les teulades en forma de gotes clandestines, furtives. Anticipada per un migdia ventós, fent onejar la roba estesa com banderes apàtrides, mentre els rosers de les balconades s’estremien amb angoixa. A continuació d’un matí radiant. D’eixos en que el temps sembla aturar-se per donar pas a la vida, per afavorir el lliure trànsit dels esdeveniments. I avançat per una alba esplendorosa i vibrant. De les que donen la benvinguda al dia amb plenitud i majestuositat, amb l’astre rei despertant-se per llevant i saludant tothom. Bona nit. 

  Passejar pot convertirse en una activitat profundament reparadora i il·luminadora. Sóc de passejar. Sóc de caminar pausadament per qualsevol lloc. Sóc de fer-ho sense pressa, deixant que els pensaments vagen fluint poc a poc. És un ritual agradable, grat i plàcid. Que comença per la necessitat d’estirar les cames i d’activar la circulació. Que em permet omplir els pulmons d’aire pur, sentint com penetra pel meu interior i com actua renovant la meva essència. Que a hores diurnes m’exposa als raigs del sol, banyant el meu cos amb la seva tebiesa.   Que quan vaig per un entorn natural em xopa d’olors silvestres, d’imatges vegetals i de música animal.   Que a hores vespertines invita a la meva ment a relaxar-se de cara a la nit; a cercar la serenitat i l'equilibri que l’ànima precisa quan s’arrima el final del dia. Que a qualsevol hora del dia m’ajuda a mirar la realitat amb ulls perifèrics, enfocant els problemes quotidians amb una perspectiva moltes voltes revelador...

 En temps de restriccions pandèmiques, sempre ens quedarà el millor de nosaltres. Ens podran treure les reunions socials, els moments familiars, les celebracions conjuntes, els dinars i sopars ben acompanyats, les llargues converses amb bons amics. Ens posposaran les activitats ocioses, les ocasions especials, les trobades màgiques, els viatges, les congregacions esportives, les nostres curses. Ens limitaran el contacte estret, el sentit del tacte, les caricies, les abraçades, les mostres d'afecte, les manifestacions d'estima. I ho complirem amb responsabilitat. Però no ens treuran els moments d'introspecció, de mirar cap a dins, de retrobament espiritual, de diàleg intern, de creixement interior, d'íntima reflexió. Ens quedarà la pau, la serenitat, el silenci, la calma, el sol, l'aire. I ens tindrem a nosaltres mateixos, que és molt!

Tot gran esforç té la seva recompensa. CSP Castelló-Penyagolosa O quan els somnis es fan realitat. 110 kilòmetres.- 20 hores de perseverància. Quan dediques tres mesos d'esforç, de constància, de lluita contra la desgana, de voler més que poder. Quan acumules més km. d'entrenament dels que mai has fet. Quan et passes els dies abans a la cursa preparant el teu cap per a patir. Quan arriba el gran dia i arranques a córrer a les 12 de la nit. Quan et passes tota la nit creuant muntanyes i sofrint el fred de la matinada. Quan amb l'arribada del dia vas sumant pobles un darrere de l'altre. Quan al llarg del camí vas alternant moments de joia, de fatiga, d'impotència i d'il.lusió. Quan portes 100 km. i saps que només te'n queden 9 per a la glòria. Quan no t'acabes de creure que pots arribar a superar un repte com aquest. Quan a falta d'un kilòmetre et cauen les primeres llàgrimes. Quan creues la meta amb dos de les persones que més estimes. I quan en eixe ...