Microemocions

  Assossec: calma, quietud, tranquil·litat. Queden només seixanta minuts per a l’instant definitiu. La transició s’ha posat en marxa. El seu cos està estirat al sofà. S’ha tombat allà en acabar de sopar, disposat a reduir esglaonadament el ritme del seu cor. Té la mirada adreçada cap al televisor, concentrada en una sèrie policíaca visualment entretinguda. La seva ment, però, fa ja una estona que ha començat a evadir-se. El pes de la jornada està apoderant-se de les seves extremitats. Sent cansament físic i fatiga mental. El cervell, sempre inquiet, li va recordant el quefers del dia següent, com si fos una mascota que es nega a deixar de jugar amb el seu amo. Tot i això, es troba prou bé allà. No hi ha res que l’estiga importunant i aprecia la manca d’interrupcions. Els seus pensaments inicien un procés de divagació aleatori, saltant d’unes reflexions a altres,   d’uns records a altres, d’unes imatges mentals a altres. La serenitat va apropiant-se del seu raciocini, convert...

  Sobre el plaer del diàleg, un dia qualsevol, a un lloc propici. Estan asseguts els dos a la taula, recoberts d'un ambient entretingut i afectuós. Aquell lloc convida a la tertúlia, a l'intercanvi d'impressions. La plaça porticada de Sant Mateu els atorga el torn de la paraula i els mira amb discreció, atenta als seus gestos. Ell remou el café pausadament, treu la cullereta de la tassa, respira amb assosec i es dirigeig cap a ella. La primera intervenció és breu, recatada. Li serveix per introduir el tema que li ve al cap. No és res important, només una reflexió sobre el canvi de temps. Ella, que fins ara el mirava amb curiositat, decideix donar-li una rèplica. Ho fa amb una naturalitat que frega la   desgana, que presagia un final ràpid. Però la conversa va obrint-se de forma gradual cap a esferes més trascendents. Les paraules comencen a brotar de la boca d'ell com un manantial que allibera aigua després d'una ploguda. Mentre l'apatia d'ella va transf...

  Sortir de l’entorn habitual comporta riscos, però també ens obre portes inimaginables. Havien arribat poc després del migdia. El taxi els havia deixat al centre de la ciutat, a l'hotel que els acolliria els dies successius. Sense perdre temps, van visitar l’habitació i van baixar al carrer. Era una de les avingudes principals que vertebraven la ciutat de nord a sud. En alçar el cap, la sorpresa fou majúscula. Els gratacels copaven tot el que abastava la seva vista, reinventant els seus horitzons vitals. Nova York resultava fascinant, embriagadora. Desprenia un poder de seducció tal que feia aflorar desenes d'emocions, des del desconcert fins a l'encantament, des de la incredulitat fins a l'èxtasi. La sensació era la de trobar-se enmig d'un set de rodatge de Hollywood, dins de múltiples pel·lícules alhora. Només calia posar-se a la seva disposició, deixar-se abraçar per les seves artèries i entregar-se a la seva màgia. Aquells dies es convertirien en un encaden...

El període que va del capvespre a l’alba sol tenir conseqüències excepcionals. La jornada no havia resultat còmoda. Res havia transcorregut amb normalitat. La reunió amb els clients d'Itàlia s'havia convertit en un tediós intercanvi de retrets i de recriminacions. A l'hora de dinar, havia rebut la trucada de l'hospital per comunicar-li els resultats de les proves, que el forçarien a rebre l'indesitjat tractament. Per rematar-ho, a la tarda passà a recollir el cotxe pel taller i s'assabentà que l'assegutança s'havia desentés del problema i que li caldria assumir totes les despeses de la reparació. Es tombà al llit. Eren les onze de la nit. El pes de tot allò esdevingut el feia sentir exhaust, fatigat, derrotat, decebut, desvalgut d’energia, impregnat de tristesa, saturat d’adversitats, carent de vitalitat i buit d’optimisme. Per davant, una nit incerta, on l’angoixa podria aferrar-se a ell com un virus maliciós que s’apoderara d’un cos malferit. Tot fei...

Somniar pot esdevenir una forma de recordar, o de no oblidar. Aquella nit l'havia sorprés l'infortuni. Havia obert els ulls i s'havia sentit desorientat, confós. De sobte, les parets del dormitori li havien semblat estranyes i desconegudes; alienes al seu món. S'havia vist a ell mateix gitat a un llit impropi, habitant un espai inhòspit…. Li calgueren uns minuts per recuperar la calma i adonar-se que estava descansant a la seva habitació. Havia tingut un somni singular i evocador. S'iniciava quan sortia de casa de camí cap a l'aeroport. Allà on havia gastat tantes hores als darrers anys. Un entorn tan desangelat com familiar on s'havia dedicat quasi sempre a fer cues i a esperar: al control de l'entrada principal, al mostrador de facturació, al control de seguretat, a la fila del restaurant self-service, a la caixa del duty-free, al control de passaports, a la porta d'embarcament i al passadís d'accés a l'avió. Molts minuts i hores invertit...

L’efecte apaivagador de la pluja pot sumir-nos en un ensopiment encisador. La setmana havia començat revoltosa, amb ganes de jugar. Gradualment, va anar agitant-se i guanyant intensitat fins abocar en un divendres bel·licós, exasperant. L’endemà dissabte no va ser molt millor. Havia planejat quedar-se a casa, però la trucada de la seva mare el va obligar a canviar de plans i a acompanyar el seu oncle a aquell funeral que li va furtar tot el dia. Semblava que el cosmos s’havia girat en contra seva. A punt d’anar al llit, però, va mirar per la finestra i va entreveure une gotes que s’aproximaven cap a la ciutat. Podia ser un bon presagi. S’adormí, i al despertar comprovà que els núvols s’havien instal·lat plàcidament allà dalt, tan carregats d’humitat com de paciència. Pareixia que no tenien pressa per derramar el seu nèctar. Així que decidí deixar passar el matí, amb l’esperança que la vesprada fos venturosa. L’espera va tindre la seva recompensa. Poc després del migdia, començà a p...

El relat d’una oient radiofònica fa tremolar les ones. Anit estava escoltant la ràdio, quan, de sobte, la carta d’una fan incondicional del programa em feu pujar la veu al magnetòfon. El contingut de la missiva feia referència a una història soferta per la mateixa remitent. La locutora, feu un glop d’aigua per tal d’aclarir la veu, i, amb to taciturn, començà a llegir. “El vaig conèixer un dia assolellat. Se’l veia relaxat, assegut a la terrassa d’un bar de la cantonada. Amagava els seus ulls verds darrere unes ulleres fosques. La providència va voler, que, al cap d’un mes, coincidirem a una discoteca; i la mateixa casualitat va fer que fòrem presentats per amics comuns. L’amistat va començar a sorgir entre ell i jo. Però en volíem més. Ens enamorarem, i, tres anys després, ens casarem. Fruit de la nostra relació nasqueren dos fills meravellosos. La veritat, tot feia pressagiar que mai ningú podria separar-nos. Fins que va arribar el dia. Aquell dia en que, per motius de salut, vaig ...

L’exemple de com som capaços de malgastar quelcom tan plàcid i beneficiós. Ens despertem, amb el mòbil o la ràdio. Donem el bon dia, entrem a la cuina i posem la cafetera. Ens netegem les dents amb el raspall elèctric. Pugem al cotxe i connectem la ràdio. De camí a la feina, sentim de fons el soroll dels vehicles veïns, i d’algun clàxon inoportú. Al nostre treball, parlem amb uns i altres, ens sona el telèfon, ens arriba el formigueig sonor de les notificacions. Amb l’ordinador obert, se’ns colen senyals auditives esporàdiques. I anem a dinar, on tornem a xerrar d’alguna cosa, tal volta mentre sentim algú que parla a la tele. Retornem al cotxe, i de nou la ràdio. Entrem al super, i entre tota l’algarabia general escoltem la veu megafònica d’una caixera demanant auxili a una altra caixera. Sortim al carrer i rebem una trucada de la nostra amiga, qui insisteix en parlar-nos ben prop de l’orella. Així que caminem una estona, envoltats d’una sinfonia d’instruments urbans tan habituals ...

  El que hauria sigut un diumenge més es va transformar en una jornada irrepetible. Els tres amics havien començat a córrer ben d’hora, cap a les sis del matí. Van sortir de l’aparcament amb restes de son penjats a l’esquena. Els llums dels frontals els ajudarien a distingir el sender durant la darrera empenta de la nit. Pujaven vorejant aquella mola, girant el cap ocasionalment per contemplar el poble que dormia als seus peus: Xert, es deia. Els esperava un entrenament llarg i exigent, i aprofitaven aquella fase inicial per distreure’s amb acudits i rialles. Es trobaven a gust, alegres i animats. Sabien que més endavant la fatiga els aniria canviant el caràcter, lastrant les seves cames com estirant el cos cap al nucli de la terra. Repentinament, però, tot va canviar. Perquè a l’apropar-se a un mas derruït, van ser testimonis d’una meravella incommensurable. La primera claror matutina estava il·luminant el lloc amb una combinació de tonalitats taronja, groc i ocre, alhora que ...

  L’arribada de la foscor completa un cicle oscil·lant i trepidant.  I de cop i volta ha caigut la nit. Sense avisar, sense demanar permís. S’ha presentat després d’un capvespre colorit, amb el cel carregat de núvols pigmentats de fúcsia i ocre, entre els quals el sol havia tractat d’acomiadar-se dignament. Precedit d’una vesprada temblorosa i humida, on l’aigua s’havia descarregat sobre les teulades en forma de gotes clandestines, furtives. Anticipada per un migdia ventós, fent onejar la roba estesa com banderes apàtrides, mentre els rosers de les balconades s’estremien amb angoixa. A continuació d’un matí radiant. D’eixos en que el temps sembla aturar-se per donar pas a la vida, per afavorir el lliure trànsit dels esdeveniments. I avançat per una alba esplendorosa i vibrant. De les que donen la benvinguda al dia amb plenitud i majestuositat, amb l’astre rei despertant-se per llevant i saludant tothom. Bona nit.