Microemocions

  La nostra convivència es veu esquitxada per intervals desconcertants. Tenim dies i dies. Hi ha jornades en que ens despertem i tot sembla fluir positivament; tot va encarrilat com un tren d'alta velocitat. Altres, per contra, pareix que els astres han conspirat contra nosaltres, desarborant la nostra rutina i malbaratant el nostre benestar. Tenim dies on el camí se'ns presenta pla i lliure d'entrebancs, on cada esdeveniment succeeix quan correspon i on les persones que ens anem trobant aparenten respectar-nos i fins i tot admirar-nos. Així com tenim dies on el trajecte s'ompli d'obstacles i dificultats, on res passa com ha de passar i on podem tindre la sensació de caure-li fatal a tothom. Algunes dates transcorren venturosament, marcades per una dinàmica productiva i fructífera. Amb converses sembrades de bones maneres, de paraules amables i de mirades optimistes. Amb moments endolçats de tendresa, de complaença i d'entusiasme. Però igualment hem de brega...

  És possible que una de les claus per entendre’ns siga observar el comportament d’un riu. Un riu neix a les muntanyes i va fluint calmadament per un llarg trajecte que el porta fins al mar. Al riu no convé forçar-lo a agafar vies alternatives a la pròpia. Tampoc ficar-li obstacles al seu camí. Ni induir-lo a baixar més ràpid de com ho fa. El riu drena pel seu trajecte a un ritme plàcid, seguint la seva traçada natural, fent cas omís de les eventualitats que ocorren al seu voltant, centrant-se exclusivament en avançar, sense pressa però sense pausa. El riu gira les corbes quan les ha de girar, s'obre per envoltar un illot quan li toca, es fa més ample quan el calat ho requereix, escala petits desnivells quan el terreny el desafia, salta per damunt dels sediments que es troba al seu pas, es mou a ritme de vals quan el vent el fa dansar, acull més aigua quan les pluges el sol.liciten i es redueix quan el sol es corona per sobre d'ell. La nostra vida és com un riu. Neixem a un l...

  El que sembla una simple església es manifesta realment com un indret únic. Abrera és una localitat del Baix Llobregat relativament recent. Dins del llarg període de la història humana, aquesta població de prop de dotze mil habitants no conserva pràcticament cap vestigi del passat. A la seva estructura urbana predominen les edificacions modernes i les construccions contemporànies. Però ves per on que enmig d'aquest desert artístic s'enlaira un monument a la memòria, un record d'una època llunyana, un testimoni del pas dels temps, una reíiquia del passat, L'ermita de Sant Pere data del segle XI, del primer romànic català, quan els carrers encara no eren carrers, quan les voreres no s'havien inventat, quan les cases no s'atrevien a crèixer cap al cel. Aquest edifici representa una singularitat estranya. Una joia entre un grapat de ferralla. Un tresor al fons d'un mar d'irrelllevància. Igual que un peix multicolor nedant envoltat de companys monotonal...

  Aquest corredor amaga històries fascinants . Sembla un lloc qualsevol. Un passadís a un edifici urbà. Un indret per on transita algú de tant en tant. Però és prou més que això. En realitat aquest passadís obri literalment les seves múltiples portes a decenes d'ànimes àvides de saviesa. La planta de l'institut on s'ubica acull diàriament a més d'un centenar d'alumnes de batxillerat, d'éssers privilegiats. Al llarg dels metres que van d'una banda a l'altra del corredor circulen habitualment un gran nombre de persones amb inquietuds i percepcions tan diverses com les prendes que vesteixen. Conscients o no, totes elles estan travessant una etapa vital extraordinària. Les aules que voregen la galeria es converteixen cada jornada en espais de transmissió del coneixement. En fàbriques d’elaboració i distribució de la sapiència. Allà dins es reuneixen regularment grups d'adolescents preparats per a absorbir una gamma infinita de continguts i d'ex...

Són uns quants els beneficis amagats darrere d’aquest ritual ancestral. Escriure aquest blog m’ha fet reflexionar sobre el propi fet d’escriure. M’he preguntat per què ho faig; quines són les raons que em fan dedicar temps a açò; què m’aporta l’acte mateix de l’escriptura. I he tret una sèrie de conclusions ben esclaridores i gratificants. En primer lloc, escriure m’invita a aïllar-me i a desconnectar del món. A apartar-me de la realitat i de les preocupacions quotidianes. Paral·lelament, en posar-me davant del teclat, sento com em vaig relaxant paulatinament, entrant en un estat de calma i serenitat molt agradable. Podria dir que, en aquest sentit, escriure em resulta un tant terapèutic i sanador. Des de la vessant més tècnica, l’escriptura m’ajuda a estructurar els meus pensaments i a ordenar les meves idees, per poder plasmar en forma de lletres allò que tinc al cap. Al temps que em força a fer un exercici memorístic constant, furgant entre els records i percepcions, en pro de m...

L’exemple de com som capaços de malgastar quelcom tan plàcid i beneficiós. Ens despertem, amb el mòbil o la ràdio. Donem el bon dia, entrem a la cuina i posem la cafetera. Ens netegem les dents amb el raspall elèctric. Pugem al cotxe i connectem la ràdio. De camí a la feina, sentim de fons el soroll dels vehicles veïns, i d’algun clàxon inoportú. Al nostre treball, parlem amb uns i altres, ens sona el telèfon, ens arriba el formigueig sonor de les notificacions. Amb l’ordinador obert, se’ns colen senyals auditives esporàdiques. I anem a dinar, on tornem a xerrar d’alguna cosa, tal volta mentre sentim algú que parla a la tele. Retornem al cotxe, i de nou la ràdio. Entrem al super, i entre tota l’algarabia general escoltem la veu megafònica d’una caixera demanant auxili a una altra caixera. Sortim al carrer i rebem una trucada de la nostra amiga, qui insisteix en parlar-nos ben prop de l’orella. Així que caminem una estona, envoltats d’una sinfonia d’instruments urbans tan habituals ...

  Veig aquesta imatge, i m’assalten un bon grapat de preguntes. És possible gaudir d’una obra d’art enmig de tanta gent? Es pot admirar la bellesa d’un quadre amb nombroses persones al voltant? Hi ha alguna manera d’aiïlar-se de la presència aliena en una situació així? És factible connectar amb allò que ens ha volgut transmetre l’artista? Es pot arribar a entendre el significat de la representació i d’allò que suposa en termes històrics? Cap la possiblitat de captar una mínima part de l’horror que s’escenifica a través de les múltiples figures dibuixades? Com pot l’espectador evadir-se i fixar-se, per exemple, en la col·locació dels elements dins del quadre, o apreciar els matisos del pinzell i les gradacions dels colors grisencs? Com absentar-se per mirar més enllà de les formes abstractes i per jutjar amb claredat els fets narrats a la pintura? Com fer-ho per establir un diàleg íntim amb l’obra o amb l’autor, o per empatitzar amb els protagonistes reals? Com pot un, acompa...

  Pot ser que tinguem que imitar l'actitud dels infants al nostre dia a dia. Tal volta siga això. Tal volta la vida siga un ritual d'iniciació constant, on tenim que adaptar-nos a cada etapa mitjançant un exercici periòdic de reinvenció. Un procés incessant i cíclic que ens requereix adquirir eventualment noves habilitats, destreses o aptituds, per tal d'aclimatar-nos als nous reptes que ens planteja l'existència. Tal vegada tinguem que estar preparats per a reciclar-nos de tant en tant, per a resetejar-nos cada cert temps, per a redescobrir-nos a nosaltres mateixos. És possible que haguem de fer com ells, com els més menuts, els qui s'inicien gradualment en un continu procés d'aprenentatge per poder encarar els desafiaments vitals, per poder pujar cada muntanya que es troben al seu camí.

  Afrontar les dificultats forma part del joc. Seria massa fàcil. Seria massa simple, senzill i insubstancial. Seria com nedar sense aigua, com caminar sense el terra o com escalar sense la muntanya, Si la vida no ens posés trabes de tant en tant, ens trobariem orfes d’estímuls, buits de sensacions. Com un nadó a qui se li prohibís acariciar, olorar, interactuar, aprendre. Perquè l’existència ens porta per aquest camí. Per la necessitat d’anar sempre cap endavant, girant les corbes i salvant els obstacles de la travessia.   Per això, cal encarar el que vinga amb gallardia, amb atreviment. Cal assumir que el trajecte estarà ple de pedres i d’entrebancs. Que no hi ha vida sense sofriment. Que la felicitat va de la mà de l’adversitat; que amdues caminen juntes per la mateixa senda. I que només amb determinació podrem seguir trepitjant fort. Cercant un equilibri que ens permeta saltar les roques i gaudir dels prats. Adaptant-nos estoicament a tots els elements: al vent, al...

  La mirada retrospectiva de qui se sent agraït per haver crescut al món rural. Em vaig criar a un poble, i em sento summament agraciat. Afortunat, perquè amb pocs mesos de vida ja em vaig acostumar a conviure en un entorn calmat, relaxat i assossegat. Beneficiat, perquè de ben petit vaig aprendre a anar en bici al mateix carrer on vivia, on els cotxes només circulaven de tant en tant. Benaurat, perquè quan era un nen solia gastar totes les vesprades de l’any corrent i jugant lliurement pel poble amb els meus companys d’aventures. Privilegiat, perquè el nostre camp de joc s’ampliava sovint a tot el terme municipal, on disposàvem de tot allò que la natura ens oferia a cada estació. Afavorit, perquè la vida al poble ens va inculcar una manera de viure on el temps perd protagonisme en favor d’una existència més immaterial, mística i plena. Venturós, perquè paraules com l’estrès, la premura, la urgència o la pressa van ser unes grans desconegudes per a mi durant molts anys....

 En temps de restriccions pandèmiques, sempre ens quedarà el millor de nosaltres. Ens podran treure les reunions socials, els moments familiars, les celebracions conjuntes, els dinars i sopars ben acompanyats, les llargues converses amb bons amics. Ens posposaran les activitats ocioses, les ocasions especials, les trobades màgiques, els viatges, les congregacions esportives, les nostres curses. Ens limitaran el contacte estret, el sentit del tacte, les caricies, les abraçades, les mostres d'afecte, les manifestacions d'estima. I ho complirem amb responsabilitat. Però no ens treuran els moments d'introspecció, de mirar cap a dins, de retrobament espiritual, de diàleg intern, de creixement interior, d'íntima reflexió. Ens quedarà la pau, la serenitat, el silenci, la calma, el sol, l'aire. I ens tindrem a nosaltres mateixos, que és molt!

  Un recull de raons molt personals i diverses. MENTALS 1️⃣ Evasió mental, fugida de la quotidianitat i alliberament dels sentits. 2️⃣ Canvi de perspectiva de la realitat i obertura de la ment a altres mirades. 3️⃣ Sensació de llibertat, d'independència absoluta i d'emancipació espiritual. 4️⃣ Ordenació del pensament, estructuració de les idees i clarividència vital. 5️⃣ Millora automàtica de l'estat d'ànim: reducció de l'estrès, de les preocupacions i generació d'endorfines que proporcionen una gran sensació de benestar. FÍSIQUES 6️⃣ Millora física general: potenciació cardio-pulmonar, regulació de la tensió arterial i tonificació muscular. 7️⃣ Depuració interna: neteja de la sang, del sistema digestiu i expulsió de toxines. 8️⃣ Com a activitat física a l'aire lliure, permet renovar l'aire dels pulmons i absorvir la vitamina D que ens envia el sol. 9️⃣ Reforç del sistema immunitari i generació de defenses biològiques naturals. 1️⃣0️⃣...

La confiada espera, en ple confinament pandèmic, de qui anhela retornar a les seves muntanyes. Elles esperaran pacients. Esperaran a que ens recuperem. Esperaran a que siguem més forts. Esperaran a que torne la normalitat. Mentrestant, deixaran que la vida rebrote. Mentrestant, acolliran als ocells viatgers. Mentrestant, es nutriran de fèrtil sàvia. Mentrestant, es faran més boniques. Perquè el sol eixirà de nou a l'horitzó. Perquè ens despertarem d'aquest somni. Perquè reobrirem els ulls a la ventura. I perquè el camí ens portarà de nou fins a elles. Tornarem. D'esquerra a dreta, les cinc muntanyes màgiques de Sant Mateu:  la Mare de Déu, Sant Cristòfol, la Gaita, la Pedrera i la Bastida.